Torno a posar-me davant d'un full blanc, després de força temps de no fer-ho.

Són tantes les coses que vull explicar que necessito ordenar-les primer en el meu cap.

Comencem pel principi. Un principi que és un final: el final de l'etapa a Bristol (UK)

Sí, hem tornat i hem tornat per quedar-nos-hi. Ens portem tot de bons records i bones experiències. Ha estat una etapa important de creixement i coneixement; tant personal, com familiar.

Ara, si et dic la veritat, també ha estat dur. A causa de la pandèmia, hem estat 2 anys sense poder visitar ni amics ni família. 

També, he trobat molt a faltar la vida de barri, la vida a Gràcia: trobar-me amb amistats, llocs del barri: bars,  restaurants o centres culturals.

Obro parèntesis. Ara que dic lo dels centres o entitats.

Una cosa que he trobat bastant a faltar allà (perquè no existeix, és clar!), és poder anar a una entitat i passar una tarda, al bar, xerrant amb qui sigui.

El què més s'acosta a això són els pubs o els Men's Clubs, que un dia explicaré, si ve al cas. Tanco parèntesi. 

En fi, tornem a casa i ho fem per la porta gran! Arribant just quan arrenca la Festa Major de Gràcia. Com les havia trobat a faltar…! Aquest any, fins i tot m'hi he volgut quedar tots els dies! Haha

I després de les festes majors (Sants incloses) va arribar el moment crític: buscar feina i pis.

Després de passar per un desànim àlgid i generalitzat (feines precàries i pisos cars), cal dir que hem tingut molta sort i hem trobat les dues coses; i bastant ràpid. 

Per un costat, he pogut tornar al meu lloc de feina anterior, el què tenia abans de marxar. Però, el més fort, és que, dies més tard, vaig entrar en un procés de selecció per una feina nova, amb pujada de categoria i, ta-txaaaan! me l'han donada! Més content no puc estar…

I això no és tot. Per l'altre, una amiga que deixava el seu pis de propietat, ens ha ofert el lloguer; i a un preu més que raonable. L'avantatge? No haver de competir amb ningú per aconseguir-lo.

Per tant, ens quedem al barri! I, això, en els temps que vivim, és quasi una proesa.